Tal com cantaven Els Pets —“que arribi l’agost”— aquest mes és, per a molta gent, un respir. Infants i adults recuperen un temps de qualitat que el ritme diari sovint ens escatima. L’agost és, en certa manera, una reconciliació amb el temps propi.

Una part dels castellarencs marxa fora, però una altra —igualment rellevant— es queda al municipi. Sovint és aquest segon grup qui disposa de menys recursos, i és just que també sigui considerat. Tanmateix, aprofitant la davallada de població, el transport públic es redueix: menys freqüència, menys personal i més incertesa sobre quan arribarem a destí.

Però l’agost no és només feina. És oci, cultura i vida comunitària. Aquesta mobilitat queda invisibilitzada perquè no es considera “productiva”. El sector públic, però, hauria d’anar més enllà de la lògica oferta-demanda i garantir serveis estratègics que el sector privat no assumeix. Castellar necessita un transport públic que sigui una alternativa real i atractiva al vehicle privat.

En aquest context, l’Ajuntament va difondre recentment que l’alcaldessa havia reclamat millores a la Generalitat. La iniciativa és positiva, però el missatge transmetia un cert aire de desresponsabilització, com si el municipi només pogués esperar que altres administracions resolguin el problema. En un escenari de governs afins, és legítim preguntar-se si no hi ha més marge de coordinació o pressió institucional.

Durant l’any, el municipi pateix un servei insuficient: zones poc favorables, un preu del bitllet que no para d’encarir-se i un funcionament sovint deficient. Semblem penalitzats per no ser una extensió massiva de Barcelona, i quan la demanda baixa, el reflex és retallar encara més, evitant que la ciutadania descobreixi que podria tenir un servei millor.

El transport públic és un dret conquerit amb esforç. Ningú vol viure aïllat, i no tothom pot —o vol— dependre d’un cotxe. A més, tots envellim, i és lògic que arribi un moment en què ja no puguem conduir. Hem de garantir que les persones grans mantinguin l’autonomia el màxim temps possible. El transport públic té aquesta missió, i cal preguntar-nos si avui la compleix.

Imaginar una vila que aposta de debò pel transport públic és imaginar un municipi que aposta per les persones. Ens sentim més valorats quan se’ns escolta i quan es reconeix que moure’ns és molt més que treballar. Per això reclamem allò que ens correspon: perquè contribuïm al sistema, perquè ho mereixem i perquè no volem ser menys que la resta de municipis de Catalunya.

Si des de l’administració es planteja optimitzar despeses, potser la ciutadania també haurà d’optimitzar aquells representants que no la situen al centre de les prioritats.

Autor de la imatge Chuttersnap. Ha estat extreta d’Unsplash